Diari d’un somniador
http://rraquer.wordpress.com

La tristesa és una de les emocions més habituals juntament amb la seva oposada, l’alegria. És coneguda com a l’emoció negativa per excel·lència. La tristesa va acompanyada d’una reducció de l’activitat cognitiva i conductual. La diferència entre tristesa i ira resideix en el fet que, mentre que a la tristesa l’individu dóna la situació i/o objectiu per perdut i sense solució, l’ira mostra un impuls per la recuperació.

L’ira es produeix en situacions en què la persona afectada se sent frustrada per alguna causa i el seu sistema cognitiu rep l’ordre d’actuar davant aquesta situació, molts cops demostrant hostilitat cap a una persona o objecte. No s’ha de confondre mai l’ira amb la violència. La violència pot ser una resposta possible en cas de sentir aquesta emoció, però aquesta també pot ser expressada de moltes altres formes. Per tant hem de separar els conceptes d’hostilitat i violència, que es poden produir en qualsevol altre cas sense necessitat de que hi hagi ira, i a l’inversa, l’ira no te perquè implicar hostilitat o violència.

Cognitivament, l’ira provoca l’aïllament de la persona, i dificultats a l’hora de raonar correctament. Aquesta emoció és també causant de conductes impulsives i de decisions sense justificació lògica. Fisiològicament, s’ha aconseguit demostrar que aquesta emoció és una de les principals causants del desenvolupament de diferents malalties coronàries.

En molts casos la repetida ira acaba produint la tristesa. Fisiològicament, la tristesa pot arribar a provocar alteracions en la son i ganes de menjar, mals de cap, absència de menstruació, palpitacions i sensació de cansament.

La tristesa extrema provoca la depressió. Aquesta es caracteritza per la melancolia profunda i l’absència de plaer (anhedonia) que provoca una actitud pessimista propensa a l’automarginació social. Hi ha una continua reflexió interna negativa que empitjora l’estat d’ànim de la persona i que fan disminuir la seva motivació i concentració.

© del text 2008 – Ricard Raquer Poncela (Les emocions)

Actualmente vivimos en una sociedad donde conceptos tan abstractos como la felicidad, el amor y la amistad intentan buscar erróneamente, su definición concreta. ¿Cómo podemos definir alegría, miedo, tristeza, ira y el resto de emociones que nos rodean en nuestro día a día? ¿Como podemos definir algo que no podemos ver, que no es material y que solo podemos sentir? ¿Realmente existe la felicidad?

Unos dirán que su felicidad son los pequeños momentos de bienestar que nos da la vida, otros dirán que la felicidad es un gran momento de bienestar que siempre recordamos, para otros será tener a su familia y amigos a su lado…

Yo no se si existe la felicidad, y nunca lo sabré, porque es imposible unificar un concepto abstracto y no material, algo totalmente personal, una palabra que utilizamos para describir ese conjunto de emociones que nos producen bienestar. Porque a mi parecer la felicidad solo es una palabra más del diccionario. Pero lo que realmente importa es lo que sentimos, y los sentimientos no se pueden describir coherentemente. Las descripciones solo son palabras, los sentimientos son hechos.

La vida es como una montaña rusa: hay momentos en los que nos sentimos derrotados y otros en los que estamos a gusto con nosotros mismos. Esta teoría es innegable y lo único que puede pararla es la muerte. La vida nos dará alegrías y penas, llantos y sonrisas, seamos un niño del tercer mundo o el hijo de Bill Gates. Y estemos en el estado anímico que estemos, no debemos dejar de disfrutar de los muchos placeres para todos los gustos que tiene la vida, y nunca dejar de aprender de nuestros “errores” o de las diferentes vueltas que nos de esta.

Os estaréis preguntando, ¿Y qué tiene que ver todo este rollo con su idea de la felicidad? Simplemente era para decir que para mí, la vida es la felicidad.