Tristesa

La tristesa és una de les emocions més habituals juntament amb la seva oposada, l’alegria. És coneguda com a l’emoció negativa per excel·lència. La tristesa va acompanyada d’una reducció de l’activitat cognitiva i conductual. La diferència entre tristesa i ira resideix en el fet que, mentre que a la tristesa l’individu dóna la situació i/o objectiu per perdut i sense solució, l’ira mostra un impuls per la recuperació.

Cognitivament, la tristesa provoca l’aïllament de la persona, la reflexió interior intensa i la reducció de l’atenció envers l’ambient exterior. 

Fisiològicament, la tristesa pot arribar a provocar alteracions en la son i ganes de menjar, mals de cap, absència de menstruació, palpitacions i sensació de cansament. 

La tristesa extrema provoca la depressió. Aquesta es caracteritza per la melancolia profunda i l’absència de plaer (anhedonia) que provoca una actitud pessimista propensa a l’automarginació social. Hi ha una continua reflexió interna negativa que empitjora l’estat d’ànim de la persona i que fan disminuir la seva motivació i concentració.

 


La tristesa en estat pur: TEARS IN HEAVEN

“Tears in Heaven”, inclosa dins l’àlbum Unplugged, es tracta d’una de les cançons més populars i premiades del cantant Eric Clapton. Gravada al 1992, està dedicada al seu fill Connor que va morir a causa d’un accident domèstic l’any anterior, davant la mirada del seu pare. Aquesta tragèdia va marcar profundament l’artista, que expressa una barreja de sentiments entre la tristesa de perdre un fill i l’intent d’autosuperació. Aquesta famosa cançó va ser adaptada al català i inclosa dins “El disc de la Marató de TV3” contra el dolor crònic.

A la cançó d’Eric Clapton podem observar com a les dues primeres estrofes l’artista fa diferents preguntes destinades al seu fill amb un clar paral·lelisme (Si en el cel ens trobéssim?). Aquestes preguntes demostren la inseguretat i la incertesa de l’artista envers el tràgic destí del seu fill a la vegada que mostren signes clau de la tristesa com la inseguretat i la obsessió. A la tercera, l’artista fa un impuls de superació i realisme al dir que ha de seguir el seu camí malgrat totes les dificultats que això té (quarta estrofa). Finalment a l’ultima dóna un impuls al seu camí cap a la fi de la tristesa convençut que el seu fill està bé allà, on no existeixen les llàgrimes (estereotip cultural de la tristesa). Tot i que aquestes últimes parts poden ser contradictòries amb les característiques generals de la tristesa, podem observar la intensa reflexió de l’artista en el seu intent d’afrontar els fets. Posteriorment Eric Clapton va caure en una època de depressió que certifica el que realment s’amagava darrere de la cançó i que aquesta superació no era real. Mesos després va aconseguir començar a fer vida normal gracies a la presentació d’un nou disc i la realització d’una gira mundial.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: